Com et sents després d’haver guanyat el World Chocolate Masters?

Primer de tot, satisfet i content. Però ara mateix, evidentment, aterrant encara de tot plegat i intentant assimilar què és, què significa i què ve a partir d’ara.

T’esperaves guanyar?

Anàvem a guanyar però realment no era conscient del què podia significar guanyar, i assumir tot això que està passant.

Vas passar molts nervis durant dies?

Nervis no del tot, perquè era conscient que anava preparat per tenir-ho tot controlat, i va sortir tot controlat. En certa manera vaig disfrutar, però si que hi havia molta pressió allà dins per part de tots, perquè tothom anava al mateix i feia que el cos estigués tota l’estona en tensió.

Qui t’hi ha acompanyat?

A París érem 80 persones, que van venir d’aquí, entre pares, família, amics, companys… Però una setmana i mitja abans hi vam anar 5 persones. Érem el càmera, que ara ja es pot dir, estem fent un documental de tot això; va pujar l’Arnau que era qui feia totes les traduccions i qui va fer d’ajudant a una de les proves, l’Àlex que és un amic meu, que em va anar molt bé per tenir la part de distracció de tot això, i en Gerard que és un noi que ens ha ajudat amb el tema de la pintura, dels colors, amb la part més artística.

Marxàveu d’aquí ben carregats…

Sí, poc a poc, vam tardar 15 hores a arribar a París. Però va anar molt bé! Portàvem material de sobres, de marge. Portàvem dos elefants per si un no sortia i el segon ha baixat sencer. El primer ha quedat allà a París. Ara hem de decidir què fem amb aquest segon… era la única prova a la que podies portar parts fetes.

Parlant de l’elefant… has creat una escultura espectacular de 3 metres d’alçada i 170kg de xocolata. Com va sorgir la idea?

Va sorgir del tema que englobava tot el concurs, que era la senzillesa d’allò gran. Per mi, l’animal que defineix més bé això és un elefant, perquè és el més gran, però a la vegada és el més simple a nivell de moviments i de vida, i llavors, també, perquè el missatge que volia transmetre amb les proves era la consciència sobre la sequera. I a totes les proves identificava la silueta de les esquerdes de la terra seca. I en aquest cas, l’elefant també sobreviu una mica la sequera, la pell també és com molt seca, anava molt de la mà amb tot el discurs.

Eren 6 proves a portar a terme i has arriscat amb cada una d’elles.

Una mica, tot i haver arriscat, també crec que tot estava ben controlat perquè funcionés. Menys amb l’escultura, que allò pot petar en el moment en què menys t’ho esperes, perquè no controles ni la temperatura de l’espai ni què farà la gent que passa per allà… però per sort era la primera i un cop va sortir això bé va ser un “val, ara anem a clavar totes les altres”, i així va ser!

Vas fer un brioix amb enzims…

Sí, aquesta prova ha tingut bastant rebombori, va ser l’última i aquí vam introduir un tema d’enzims. La indústria fa molt temps que hi treballa però així, a peu de carrer, i a nivell artesà no s’havia treballat mai. Hi ha una empresa a Barcelona que està treballant sobre això.

El que vam fer, va ser, utilitzar enzims perquè actuessin sobre el gluten d’aquest brioix i fer que traguessin el sucre d’aquest gluten. Llavors, aquest brioix és dolç però no té sucre, i el tema de la pell de plàtan era el mateix, amb un enzim, l’aplicàvem a la pell de plàtan que fa que es desestructuri la fibra de la pell i es pugui menjar.

Tot plegat, ho vas haver d’estudiar molt bé…

Sí, a base de moltes proves, anar allà i que surti bé. Era molt impactant pel jurat. Aquí a Catalunya ho tenim una mica més vist, perquè aquesta empresa és aquí i està investigant sobre això, però a fora, el fet de tenir un brioix folrat de pell de plàtan i que s’ho poguessin menjar, doncs va xocar molt i va ser una prova que se n’ha parlat bastant.

T’has sentit còmode, en tot moment, realitzant les proves?

Sí, tret de l’últim dia, que vaig tenir un problema amb la cocció del brioix, perquè el vaig posar al forn quan encara estava massa fred i vaig patir una mica. Però bé, a la que va estar controlat tot això, la resta de dies em vaig sentir còmode perquè em notava que ho tenia controlat. Evidentment, hi havia nervis, pressió i tot el que genera aquest concurs, però si que em vaig sentir còmode i va anar tot bé.

Parlant de comoditat… Heu tingut una bona estada dins les autocaravanes?

Molt! Ens ho han posat molt fàcil. Eren la seu! El càmera tenia muntat el seu espai per cada vespre editar coses. La veritat és que ha anat molt bé per tenir el nucli de l’equip allà i ha estat una mica la seu de tot, un espai on guardar les coses, ha sigut fàcil.

Hi heu menjat, hi heu fet vida?

Hi hem menjat poquet, perquè cada dia començàvem a les 5 del matí, fent coses, arribàvem tard i compràvem i ens emportàvem alguna cosa… però si que algun dia hi vam cuinar.

Com ha estat anar en autocaravana fins a París?

El trajecte ha sigut súper còmode i fàcil…

I ara què? Quin és el teu proper projecte/objectiu?

De moment, assimilar-ho, digerir-ho, i sobretot, encarar aquest Nadal amb tota la força que portem i amb l’embranzida que tenim. I durant aquest Nadal començar a planificar què farem en un futur però, evidentment, aprofitar totes les oportunitats que vinguin, saber dir que no al que haguem de dir que no i explotar-ho al màxim. Sobretot, per aquí la comarca, que és qui ens ho ha donat tot. Al final, si hem anat allà, ha sigut gràcies a la gent de la comarca que ha confiat sempre en nosaltres, per tant, primer ha de tenir un retorn aquí, i després veurem on anem.

Molt bé! Felicitats, Lluc!

Merci!